per Jaume Gonzàlez Agàpito
En atesa d'una catalogació més rigorosa i d'un estudi musicològic aprofundit de l'obra del prevere mataroní, proposem la següent llista provisional de la seva producció musical:
1.- Rosaris i cànons amb acompanyament d'orquestra o orgue. Representen les seves primeres incursions en el camp de la composició, quasi tots anteriors a 1847.
2.- Goigs de les Santes. Els dóna a conèixer pel juliol de 1847. Notables per la instrumentació que revela uns no comuns coneixements musicals en el jove Blanch. Remarcable el petit quartet, tan correcte com inspirat.
3.- Goigs de la Immaculada Concepció. Composats en el mes de novembre de 1847. D'una finor i delicadesa molt d'acord amb el gust musical de l'època i el sentiment religiós del temps.
4.- Stabat Mater. Obra ambiciosa, en perfecta dependència de la devoció vuitcentista a la "Virgo dolens" i en sintonia amb l'obra rossiniana (composta en 1832 i ampliada en 1841 ). Demostra imaginació i enginy. Resta inacabada potser perquè preveu que difícilment es podrà executar a Mataró.
5.- Pel mes de juny de 1848 comença a escriure la Missa de Glòria (títol també de l'obra de Rossini) a tota orquestra. Composta, sembla, en menys de dos mesos a instàncies de Jaume Isern i possiblement estrenada per les Festes de les Santes del mateix any.
6.- Rosaris amb acompanyament d'orgue. Posteriors al 1854.
7.- "Verge pura, Mare Santa". Per la conclusió del mes del rosari. Melodia popular i interessant.
8.- Gradual de la Missa de Nadal. Compost en 1855, amb acompanyament d'orquestra sobre una melodia avellutada i riallera.
9.- Gradual de la Missa de les Santes. Estrenat el 27 de juliol de 1857. Obra "italianitzant", amb un remarcable "terzetto".
10.- Miserere. Compost entre 1859 i 1860. Una de les seves millors obres, plena d'esperit religiós, de gran sentiment i emoció. L 'analitza el refinat poeta local Terenci Thos i Codina. La part vocal domina en aquesta composició escrita per a quatre veus i cor amb acompanyament d’harmònium. Fresca inspiració, correcció magistral i estil perfecte. La preferida de l'autor. Destaquen els fragments “Amplius lava me” i el “Tibi soli peccavi”, peces de gran perfecció tècnica. L 'obra s'executà fins abans de la guerra tots els dilluns de quaresma a la capella de l'hospital mataroní.
11.- D'aquesta època és també el Motet “Sub tuum praesidium”.
12.- La mort del seu amic Caries Isern, el juliol de 1862, el commou profundament i per l'octubre del mateix any compon el “Libera me Domine”, Absolta de la Missa de difunts. Obra d'imaginació exaltadíssima que demostra una sintonia sorprenent amb el fenomen musical del romanticisme alemany de l'època en que Wagner estava component la seva coneguda tetralogia “Der Ring des Nibelungen”. L 'autor per manca de mitjans va haver d’esperar a 1878, en ocasió del funeral de Pius IX, per poder sentir la seva obra, i encara (com en l'altra única ocasió en que es va interpretar) amb gran deficiència coral i instrumental.
Comença amb un crescendo (“Libera me”) en que l'orquestra es perd davant l'avenç del cor. El gust lúgubre i tètric del romanticisme apareix en el “Tremens factus”: a veus soles i contrapunt de fagot, viola i violoncel, i el sentit serè i religiós de la mort cristiana en l'original Rèquiem. (La gran forca d'inspiració i el sentiment han anant en detriment, pot ser, la unitat de l'obra.
13.- “Tu es Petrus”. Escrita el juny de 1871 en ocasió del 25è. aniversari de l'elecció de Pius IX, com a ressò dels esdeveniments de l'any anterior (caiguda de Roma i actitud de Pius IX). Obra coral amb acompanyament de violí i harmònium (posteriorment una tercera ma la transcriure el 1877 per a orquestra). Entusiasme i vigor. Severitat i correcció. Exaltació del pontificat romà davant dels recents esdeveniments. Escrita a imitació de Haydn. Tensió i interès des del principi. Unitat de la idea, revestida d'una agradable successió d'acords i engalanada amb una delicada malenconia.
S'assisteix a tota la historia del pontificat, recalcant la fermesa de l'església expressada en la unitat de composició i en la gravetat del cant fonamental. La varietat melòdica dibuixa les diverses situacions a través dels segles. No deixant d'apostrofar la massa coral a les portes del infern amb l’enèrgic i entusiasta "non praevalebunt".
14.- Cobla a duo de tiples per els goigs de les Santes, dictada en el mes de juliol de 1874 a Lluís Viada i Castellà durant la seva malaltia.
15.- Missa de Rèquiem, composta l'octubre de 1874. De gran correcció i de les més inspirades. Per a 4 veus i cor amb acompanyament d’harmònium i violí. Suau melodia, severa entonació, expressiu sentimentalisme, en els seus més petits detalls. La més meditada. Notables el gradual, seqüència i, en ella, el Dies irae, el Liber scriptus, el Qui Mariam i el quartet final; el motet "Heu mihi Domine”, l'ofertori i la postcomunió.
16.- “Oremus pro Pontifice nostro”. Cor de majestuosa correcció, compost quan ja estava malalt.
17.- Segurament és també d'aquesta epoca l'inspirat motet “Monstra te esse Matrem”.
18.- Rosaris.
19.- Trisagis.
20.- Cançons.
21.- Goigs.
22.- Composicions diverses.
23.- Antífona de Vespres per la festa de Sant Magí. Composta el 16 d'agost de 1883, a Argentona. Es la seva última composició completa.
24.- Missa de Rèquiem. A Argentona, en 1883, comença a escriure aquesta missa de Rèquiem que deixa inacabada.
