Fill dels mataronins Manuel Blanch (mestre d'aixa) i de Gertrudis Puig (una noia que havia perdut els pares durant la guerra del francès), en Manuel va néixer el dia després de Reis de l'any 1827 (l'any de la mort de Beethoven). Paral·lelament als seus estudis amb els pares escolapis de Santa Anna, el jove Manuel segurament va demostrar un certa sensibilitat musical, motiu pel qual els pares el porten a estudiar solfeig amb Josep Roura, que era el germà de l’aleshores mestre de capella de Santa Maria de Mataró, Jaume Roura.
El pas següent va ser entrar d'escolà a la capella de música de Santa Maria, on va poder estudiar violí directament amb Jaume Roura, mestre de capella que va representar la primera gran influència pel futur Blanch compositor.
Era l'època de la forta entrada a Catalunya de la nova música operística italiana, representada sobretot pels grans monstres italians del bel canto: Rossini i els seus continuadors més importants, Bellini i, particularment, Donizetti. La "sirena Rossiniana" (tal com Felip Pedrell va definir la influència de Rossini) va seduir les classes burgeses, les quals, per una banda, omplien els teatres d'òpera (sobretot els barcelonins teatre de la Santa Creu i, a partir del 1847, el Gran Teatre del Liceu) i que, per l'altra, assistien puntualment a les celebracions eucarístiques. Aquesta intersecció de públic va ser la que va propiciar que la música de la litúrgia s'apropés, cada cop més, a la dels teatres d'òpera.
En contra del llenguatge, potser, més anacrònic de Roura, es van aixecar els criteris més "a la moda" de Jaume Isern, un home emprenedor i carismàtic, malgrat la seva ceguesa de naixement. Després d'haver viscut entre Barcelona i Montpeller, on va estar molt integrat als respectius móns culturals, el 1821 fixa la seva residència a Mataró i el 1830 comença a exercir com a organista a Santa Maria.
De seguit, Isern, amb unes evidents dots pedagògiques, es veurà voltat de la crema de la nova generació de músics mataronins, entre altres Nicolau Guanyabens (que fins i tot havia de veure la seva òpera Arnaldo di Erill estrenada al Teatre del Liceu, el maig del 1859), Lluís Viada, Carles Isern (el fill del mestre, 1843- 1862), amb una carrera musical prometedora, però frustrada prematurament per la mort i, evidentment, el jove Manuel Blanch.
LA MÚSICA I LA FE
Els pares de Manuel Blanch veien amb bons ulls la vocació musical del fill, però no entesa segons els prototipus d'artista bohemi típic del romanticisme, sinó de manera que es pogués "guanyar la vida" d'una manera pràctica i amb estabilitat. L'única manera d'aconseguir-ho en aquella època (i a Mataró) era seguint la carrera sacerdotal. Momentàniament, el jove Blanch es dedica a guanyar alguns diners copiant música (una feina actualment en declivi), donant classes i acceptant la protecció d'algunes famílies benestants de la ciutat. Això fins el 1842, que és quan demana ser acceptat com a supernumerari, a l'espera que quedés vacant una plaça de Chantre a la capella musical de Santa Maria. Un mes després, Blanch ja treballava a Santa Maria. Aquesta nova feina, però, acceptada davant la delicada situació pecuniària dels pares, comportava una condició: el sacerdoci.
La nova estabilitat que havia de caracteritzar la vida de Mn. Blanch el va permetre de començar a experimentar en el terreny de la creació musical. D'aquesta etapa daten les primeres obres que li coneixem: Rosaris i cançons (1845), els Goigs de les Santes (juliol 1847, que actualment s'interpreten al final de la missa), Goigs de la immaculada concepció (novembre 1847), i un Stabat Mater que va quedar inacabat.
El mes de juny del 1848, Jaume Isern s'assabenta que el seu alumne està component una missa. Isern demana explicacions i Manuel Blanch li ensenya els esbossos que tenia fets del "Glòria". Segons les cròniques, Mn. Blanch va continuar el treball d'una manera intensa, auxiliat i assessorat pel mestre.
Tres mesos després de la primera interpretació de la Missa de les Santes, el 28 d'octubre, s'inaugurava la primera línia de ferrocarril de l'Estat: Barcelona-Mataró. El 1848 va ser un moment veritablement especial per Mataró, que 150 anys després recordem amb entusiasme.
Mn. BLANCH DESPRÉS DEL 1848
Poc després d’aquells esdeveniments, Blanch serà nomenat director del cor. El 1851 acaba l'etapa de formació teològica i el primer dia del 1852 celebra la seva primera missa. El 1853, després de la mort de Jaume Roura, rep la plaça interina de mestre de capella.
La mort de la seva mare, el 1854, arran d'una epidèmia de còlera que haver-hi a Mataró, sembla haver afectat la sensibilitat creativa de Blanch. A partir d'aquell moment començarà a compondre obres com.... el "Gradual" de la Missa de Nadal (1855) i el "Gradual" de la Missa de les santes (1857, que actualment s'interpreta durant la celebració). A les obres escrites en la dècada posterior s'hi pot apreciar l'arribada (sovint subtil) de la influència dels grans romàntics (particularment germànics i francesos) al cenacle musical mataroní. La primera obra que va sorgir en aquesta dècada va ser el Miserere (1860, segurament l'obra preferida de Blanch i que fins abans de la guerra s'interpretava tots els dilluns de Quaresma a la capella de l'Hospital mataroní), després l'absolta "Libera me Domine" (1862, composta arran de la mort del seu company de cenacle Carles Isern, fill de Jaume).
Durant uns anys, Mn. Blanch va veure créixer el seu prestigi musical a Barcelona, on sovint era cridat a formar part de tribunals d'oposicions a càrrecs musicals a les esglésies de la ciutat comtal. El 1871 retorna a la composició amb el Tu es Petrus (escrit arran del nomenament del papa Pius IX). Una malaltia renal el porta a fer viatges de recuperació cap a Sant Hilari Sacalm i a passar algunes temporades al llit. Del llit estant va dictar el duet de tiples “Puig vostre fe cristiana” per als Goigs de les Santes (juliol de 1874, l'encarregat d'escriure el dictat va ser Lluís Viada). Tres mesos després, compondrà la seva gran obra de maduresa, la Missa de Rèquiem. Després de sentir-la, algun dels seus contemporanis el va comparar a Mozart.
Mn. Blanch va patir els últims mesos de la seva malaltia a Argentona, tot i que, davant de l'agreujament, el van portar a Mataró, on va morir a les dues de la matinada del 30 d'agost de 1883 (el mateix any de la mort de Wagner). Només dues setmanes abans, havia compost l'Antífona de vespres per a la festa de Sant Magí, ...el seu cant del cigne.
Joan Vives
